dissabte, 20 d’octubre del 2012

"Lo imposible"

L'ABANS...

Dimecres a la nit, després d'una llarga tarda plena d'activitats, vaig anar a veure "Lo imposible" de J. A. Bayona al cinema amb unes amigues. Abans d'entrar a la sala vam comprar unes crispetes i algunes llaminadures, per no perdre el costum (l'aigua, evidentment, la portàvem de casa, reomplerta al lavabo del mateix cinema). La sala estava força plena, encara que no és que fos gaire gran. Després de sentir un comentari d'unes butaques més enrere: "Es horario de teenagers? Yo creia que iban por la tarde.", es van apagar els llums i van començar els típics anuncis i tràilers d'abans de la pel·lícula. Ens va sobtar el poc temps que va durar l'estona dels tràilers, va ser tan poca que només en van fer un, el de la pel·lícula "El Hobbit", una espècie d'història paral·lela a la d'"El senyor dels anells".

LA SINOPSIS DE LA PEL·LÍCULA...

La primera imatge, tota negra, de la pel·lícula i les primeres notes de la banda sonora ja pronosticaven el patiment que viuríem. També s'hi va sumar les lletres que deien una cosa així com "basada en fets reals".
La Maria (Naomi Watts) i en Henry (Ewan McGregor) amb els seus tres fills: Lucas (Tom Holland), Thomas (Samuel Joslin) i Simón (Oaklee Pendergast); viatjaven a Tailàndia per gaudir de les vacances de Nadal. Mentre gaudien del sol i la piscina de l'hotel, arriba una onada gegant que va destruint i emportant-se tot el que troba pel davant. 
Dins l'aigua  tot el que navega i naufraga dins aquest nou mar, no té compassió de la gent i la Maria rep cops i esgarrapades per totes bandes. Quan el que abans era terra queda inundat amb aigua d'un color marronós, la Maria surt a la superfície amb la sort de trobar el seu fill gran, en Lucas, nadant prop d'on ella està. Un cop ha passat la tempesta, arriba la calma, si és que es pot anomenar així. Però ells dos es troben enmig del desastre i només els queda esperar per poder lliutar per la seva vida.

(No explicaré tota la pel·lícula per respecte a la gent que no l'ha vist)

COMENTARI...

Durant la pel·lícula hi van haver pocs moments de tranquil·litat. Al principi, quan arribaven a l'hotel i passaven estones amb la família estava relaxada menjant crispetes, com a la majoria de pel·lícules. Però a partir del moment en que el mar es menja el terra les crispetes, tan companyes del cinema, van passar a desaparèixer. Mai m'havia passat, o si m'havia passat alguna vegada no havia estat tan evident. Que tota la meva atenció regeixi amb la pel·lícula i que estigui en tensió gran part de la pel·lícula em porta a pensar que és un tema que, com que li pot passar a qualsevol, en tot moment.
La humanitat que transmet la pel·lícula, ja pel fet de com senten emocions, sentiments i sobretot pors, com també pel fet que sigui una història real, fa que la història guanyi credibilitat i interès, i que arribi més dins teu.
Quan tornava cap a casa sola, vaig rumiar molt sobre què faria si em passés una cosa semblant, i mentre anava caminant per la pujada del meu carrer m'anava sentint més segura, ja que en un possible tsunami, com més amunt estigués, menys m'arribaria. És l'exemple de que la pel·lícula travessa tant el pensament que no pots impedir pensar-hi.

TRÀILER...


FONTS D'INFORMACIÓ...

dissabte, 13 d’octubre del 2012

PRESENTACIÓ

Benvinguts i benvingudes,
Aquesta és la meva primera entrada al meu nou blog creat per l'assignatura "Usos, possibilitats i límits de les tecnologies de la informació i la comunicació". 

Primer de tot faré una presentació de mi per donar la benvinguda al blog.
Em dic Sònia, tinc 18 anys i visc a Horta, un barri de Barcelona. Estic estudiant primer d'Educació Social a la Universitat de Barcelona, al Campus de Mundet. Educació Social perquè vaig pensar en el meu futur professional i sempre he pensat que m'ompliria. Fins ara no m'he equivocat, ja que les petites coses que he fet relacionades amb aquest entorn m'han encantat i m'han fet descobrir altres entorns que no coneixia. El meu treball de recerca realitzat durant el Batxillerat va ser la clau per triar aquesta carrera perquè, tot i el que comporta endinsar-te a un projecte així i les hores que hi dediques, va ser una experiència molt enriquidora, que em va fer entrar en aquest món, i en vaig gaudir molt. Aquest treball el vaig enfocar a l'àmbit de la reinserció laboral de dones internes i exinternes en centres penitenciaris.

Ara que ja m'he presentat espero que gaudiu de les meves publicacions i pugueu dir la vostra afegint comentaris.

Sònia Cuenca i Ginesta.